visible

El tramvia arrenca i ella cau enrere. La pujada és forta, les llambordes costerudes i el turonet s’alça imponent. S’agafa a la barana de fusta amb una mà mentre amb l’altra s’arrapa a la bossa que duu penjada a l’espatlla, com si la bossa pogués evitar-li el desequilibri. Respira profundament i observa per la finestreta. Els edificis presenten una pàtina de decadència que la té embolcallada. Tota la ciutat respira aquest aire, com si s’hagués aturat al segle passat i el temps només es dediqués a erosionar-la i embrutir-la. Inclús els fados que va escoltar la nit anterior, embadalida davant aquella veu, mentre bevia una copa de vi, li semblen vehicles que la transporten a un altre temps. És aquest ambient melancòlic el que la fa desplaçar com si surés en l’aire. Definitivament, Lisboa l’ha captivada.

Quan baixa del tramvia i abans d’entrar a la sala d’actes, s’atura uns instants a observar la ciutat, les teulades roges, el gris, el blau del mar que brilla pel reflex del sol. Després, un cop dins de l’edifici, connecta el seu telèfon, aprofitant la xarxa-wifi, descarrega els missatges, els d’ell que li diu que la troba a faltar, els de la sogra que li fa un resum del dia, la nena no s’ha acabat l’esmorzar, el petit no es desfà dels mocs, el mitjà ha matinat i no hi ha hagut manera de fer-lo tornar a dormir. Obre un parell de fotografies, són els nens que somriuen i la saluden amb la mà en una i ell que la petoneja en l’altra.

Somriu. Pensava que estaria més enyorada i tanmateix, amb els informes puntuals de l’àvia ja en té prou. A les fotografies li semblen llunyans i, a l’hora, pròxims. No pot evitar recordar com avui ha pogut estar-se deu minuts a la dutxa, sota un raig d’aigua calenta, com ha esmorzat lentament fullejant un diari portuguès, com ha dormit de profunda i tota la nit d’una tirada. I el que més l’ha copsada, aquell missatge d’ell, aquell et trobo a faltar, perquè només la seva absència pot donar constància de la seva presència.

Avui, amb el temps per davant, ha pogut raspallar-se bé els cabells nets i brillants, s’ha maquillat una mica els ulls per amagar-ne les bosses, s’ha vestit elegant i s’ha encastat un somriure, que li ha sortit de dins, al contrari que el neguit que la va abraçar quan a la feina li van dir que havia de marxar quatre dies. Sí o sí. No hi ha alternativa. Després de sucumbir al pànic, havia aconseguit quadrar agendes i calendaris, cangurs i intendències.

Ara, a punt d’entrar en aquella sala gran a escoltar una de les múltiples conferències del dia, després de desconnectar el telèfon de nou i desar-lo a la bossa, s’ha aturat, a l’entrada, davant els vidres. Amb gran satisfacció ha comprovat que el vidre, aquesta vegada sí, li ha retornat la imatge. La seva imatge. I ha esdevingut visible.