santa rita

L’Angeleta obre el portal i desa les claus a la bossa de mà que li penja del braç. És de pell bona però, de tan gastada, ha perdut el seu color lluent original. Enceta la pujada a casa, ara un graó, ara l’altre, repòs i tornem-hi. 

Cada matí s’hi repensa. Cal que surti? Mentre encara és al llit i abans de llevar-se, ho he de tenir tot a la cuina i si no, menjo qualsevol cosa, al banc ja hi vaig anar ahir, la perruqueria haurà d’esperar a la pensió del mes vinent perquè ara, amb el fred, ja no arribem a tot. Tampoc em cal pa, amb el rosegó d’ahir ja faig. Repassa, fa memòria, perquè així li ho ha recomanat la noia que ve a veure-la tres tardes a la setmana. Col·labora en alguna associació i ho fa de voluntariat. Els primers dies no hi anava de grat, se li veia en el posat llanguit i en la manera compulsiva com revisava el telèfon mòbil cada pocs minuts. L’Angeleta li ho va captar de seguida, així que no li donà gaire conversa ni gaire feina. Al cap de pocs dies, la noia, després d’una discussió telefònica que l’Angeleta no volia escoltar però que va sentir, li ho digué, miri senyora, jo vinc perquè m’hi obliguen, però, ja que hi som, més m’estimo fer alguna cosa, perquè sinó això es fa més llarg que un dia sense pa. L’Angeleta, tota sorpresa només havia repetit, t’hi forcen? Sí, esbufegà la noia, els meus pares, en vaig fer una de grossa, bé, això diuen ells, i ara m’han dit que he de fer alguna tasca social si vull recuperar la moto. Per això sóc aquí. Però ja li dic, ja que hi sóc…L’Angeleta no havia insistit a saber-ne detalls, així que se li havia acudit acostar-se a la Catedral a veure la Rita, que feia molt temps que no hi anava. La noia acceptà amb un gest de cap i totes dues, embolicades amb l’abric, havien sortit de bracet, Via Laietana avall. En arribar al claustre, la noia li havia preguntat, on viu la Rita?, i l’Angeleta li havia respost, aquí dins. La noia estranyada li havia demanat, que no anem a veure una amiga seva? I l’Angeleta, amb un somriure esmunyit per sota el nas, li havia respost, més o menys.

Esbufega en arribar al replà. Sort que viu en un primer pis, si fos més amunt, ja fa temps que hauria renunciat a sortir. Malgrat que li fan mal els ossos, però, cada dia se n’empesca alguna, que si pa, que si llet, que si aigua, que si sabó. Sempre troba algun motiu per sortir al carrer, encara que al llit ho rumiï i dubti. S’ha acostumat a les cavil·lacions matineres que li ha ensenyat la noia, la noia que es diu Joana, perquè ja ha deixat d’anomenar-la la noia, després de tants mesos de venir. La Joana li va aconsellar que repassés mentalment les coses que li mancaven, que fes llistes imaginàries de la compra, perquè havia llegit en un article que allò anava bé per agilitzar la memòria. I l’Angeleta s’ho pren al peu de la lletra i cada dia que s’hi capbussa una estona, per agilitzar la ment, perquè les cames ja les belluga, que, malgrat les escales, inventa necessitats diàries perquè sap que el dia que no surti a buscar res, deixarà de sortir ja per sempre.

A les tardes, els dies que ve la Joana, van a veure la Rita. La Joana entengué qui era la Rita el primer dia, quan l’Angeleta es deturà davant la santa, envoltada d’espelmes roges, i acotà el cap uns instants, mentre la Joana es mantenia a una distància prudent, com si aquella santa li hagués de prendre quelcom. Ara ja li diu només arribar, anirem a veure la Rita avui? I l’Angeleta fa que sí amb el cap, tota cofoia mentre s’allisa els cabells amb la mà.

L’Angeleta feia molts anys que no hi anava a veure la Rita. Des d’abans que quedés vídua. Quan el Jaume encara vivia hi anava tot sovint. En Jaume era malcarat, sempre s’empipava i quan ho feia, llançava coses per terra. Mai no li va posar la mà al damunt, això sí que no, recorda l’Angeleta, però era malagradós de mena i ella no sap en quin moment el caràcter li esdevingué agre. Aleshores fou quan conegué la Rita. Una tarda en què sortí a passejar, per esbravar-se dels mals aires, quan encara no li feien mal les cames i podia caminar àgil fins a la Catedral. A l’entrada hi havia trobat una dona cega, una dona gran, que li demanà un cop de mà per baixar els graons d’accés al claustre. L’Angeleta l’havia agafada del braç i l’havia acompanyada fins on era la Rita. Hi vinc cada setmana, li digué la dona, a demanar-li uns ulls que hi vegin. Els metges ja ho diuen que això meu no té remei, però ella és santa i patrona dels miracles, qui sap. No hi perdo res. L’Angeleta, captivada per aquella fe, es limità a posar també una espelma.

El primer dia no gosà fer cap demanda. Qui era ella, que ni tan sols anava a missa de diumenge, per fer demandes als de dalt. Però, passats uns mesos, considerà que ja hi havia fet prou visites sense peticions i gosà murmurar pel capbaix, si el Jaume pogués ser de més bon tracte. Casualment o causalment, mai no ho ha tingut clar, aquell vespre el Jaume no remugà per la sopa massa calenta o massa aigualida. Tampoc no li digué pas que fos bona, però per a l’Angeleta, el fet de no sentir renecs, fou ja un gran avenç. Així que s’avesà a visitar a Santa Rita, a portar-li espelmes i cançons que li cantava endins, per vergonya que la prenguessin per boja.

Hi deixà d’anar quan en Jaume va morir. Mai no arribà a ser un espòs amable i tendre però, a mesura que s’anà apagant, abandonà els crits, plegà de llençar coses, de dir-li com de malament ho feia tot. L’Angeleta atribuí sempre aquell canvi a les visites a la Rita, malgrat que el seu fill li digués que allò era fruit de la malaltia. Quan en Jaume marxà, va anar espaiant les visites a la santa fins a abandonar-les. L’escala per pujar de nou al pis se li feia més costeruda, ja no tenia què demanar, començava a dubtar de la benaurança d’aquella santa. Fins que arribà la Joana. La Joana malcarada i enfadada amb el món. La Joana que només es mirava el melic. A l’Angeleta se li acudí que seria un bon fet per a la Joana conèixer la Rita. Per això la hi fa anar cada tarda. I la Joana ja li ha trobat la gràcia i li parla de la Rita com si fos una vella amiga. Si s’aturen a fer alguna compra, la Joana li diu, au va senyora Angeleta, que farem tard a ca la Rita. I la botiguera que li diu, van de visita? Sí, sí, de visita, s’afanya la Joana presta a respondre.

L’Angeleta està contenta. Ha aconseguit fer sortir enfora un somrís a la Joana quan arriba a casa seva i la Joana li ha ensenyat a agilitzar la memòria. Fins a un dia en què l’Angeleta no es troba bé. Sent un mareig que l’embolcalla i les palpitacions que li pugen. Li ho fa saber a la Joana quan arriba, potser avui no és bona idea anar a ca la Rita. I la Joana que s’espanta, telefona l’associació i allà que li recomanen que porti l’Angeleta al metge i allà que se n’hi van i a l’hospital que se la queden i la Joana desconcertada que no sap què ha de fer i de l’associació que la calmen, que ja avisaran ells al fill de la senyora.

L’Angeleta passa uns dies ingressada. Després la deixen tornar a casa però ha quedat pansida i sense esma de sortir. La Joana la visita com sempre. Ja no van a veure la Rita. Però cada tarda, en sortir de casa l’Angeleta, la Joana s’acosta a la Catedral, s’hi endinsa, es planta davant la santa, se la mira, li prega per la senyora Angeleta, li guinya l’ull. Després, li ho explica, mentre prenen un te totes dues, mirant per la finestra. Senyora, no pateixi que la Rita està bé i l’espera. I l’Angeleta somriu, ben fet Joana, segur que quan acabis el càstig dels teus pares i deixis de venir, la Rita et trobarà a faltar. I la Joana que li confessa, sense mirar-la als ulls perquè seria exposar massa feblesa, que el càstig ja va acabar fa setmanes, senyora Angeleta, que ara hi vinc perquè ho vull.

la noia dels dimarts

Llibreria La Central, Carrer Mallorca, Barcelona. Ella entra. Es descaragola la bufanda gruixuda, de llana de color teula. El cabell se li encrespa. Es frega les mans i els tira una alenada d’aire calent. Porta la mateixa bossa penjada a l’espatlla. De tela, blau fosc, amb floretes malva pintades a mà. La mateixa bossa que dimarts passat. I que l’altre. I que l’altre.

20170224_121914Vaig començar a fixar-me en ella un dimarts qualsevol. La noia llegia les contraportades dels llibres recomanats. Li havia caigut un volum a terra. En ajupir-se a recollir-lo, li n’havia caigut un altre. Atordida per la situació, havia baixat de nou, donant un cop amb la bossa florejada a una pila de llibres per endreçar. L’estrèpit havia estat prou gran perquè diverses ànimes es giressin. La noia havia envermellit. Per això, m’havia acostat a ajudar-la. Disculpa, ho sento. S’entrebancava en les seves paraules. No et preocupis. No és greu. Però ella havia continuat amb la seva lletania de perdons. Després, s’havia escapolit per la porta, enrotllant-se la bufanda fins al nas.

Dimarts següent havia tornat a aparèixer. La mateixa bufanda al coll, la mateixa bossa florejada. Sense llibres caiguts. La mateixa vergonya. Havia llegit diverses contraportades, deambulant gairebé una hora del seu temps, per després marxar de pressa, tapada, camuflada. Sense comprar res.

El dimarts subsegüent la vaig esperar. Intuïa que tornaria. Ho va fer. Aquesta vegada sense apartar la bufanda de la cara. Les mans tremolenques. El cos encongit cap a endins. Es va passejar per la botiga. La mateixa estona. Les mateixes lectures. Sense compres. Sense fixar la mirada en res ni ningú.

És dimarts i l’espero. Prem la bossa florejada com si l’anés a perdre. Com si li haguessin d’arrencar de soca-rel. Algú surt de pressa. Li dóna un cop involuntari. Ella s’espanta. Es tensa. Com un pal. Gairebé es posa a tremolar. Es manté i s’endinsa en el món del paper i de les lletres. Es reclou. Com si allà no poguessin trobar-la. Com si s’amagués. Estic temptat d’apropar-m’hi. Comentar qualsevol cosa que justifiqui una intervenció. No obstant això, em continc. Parlar seria envair aquesta reclusió que transmet. La seva fragilitat. L’observo a distància. La vigilo. La protegeixo. Passats aproximadament uns tres quarts d’hora, se’n va. Sense compres. Capcot, mirada a les rajoles de terra.

Tornarà.
És dimarts i a la seva hora entra. S’aparta una mica la bufanda del coll, sense arribar a treure-se-la. Fa calor a dins. S’embadaleix en una contraportada. La llegeix. Amb deteniment. S’abstreu. M’acosto. La curiositat em corroeix. Puc ajudar-te? Se sobresalta i s’aparta uns pams. Els seus ulls són de cérvol espantat. Nega amb el cap. No, gràcies, murmura a monosíl·labs. M’aparto. Creix el meu interès. Però no vull espantar-la. La deixo marxar.

En sortir, ensopega amb un dels esglaons, la bufanda cau a terra, al coll se li dibuixa un blau lila. Estic a punt de sortir corrent i preguntar-li. Però em retinc. La deixo escapar. I l’espero. Dimarts. Una hora abans ja començo a estar neguitós. Vull abordar-la. Descobrir aquests blaus. El meu cap crema.

Quan ella entra, amb la bufanda fins a les orelles, penso de pressa. Passo pel seu costat carregant unes llibretes. Les hi acosto prou perquè l’espiral s’enganxi a la llana de la seva bufanda, la noia sent una estrebada, la bufanda deixa al descobert aquest coll blau, groc fosc. T’has fet mal. No és res, un cop. Abaixa els ulls, es tapa i s’escapoleix. Ni tan sols em mira. Ni tan sols em reconeix.

La setmana augmenta la meva ansietat i la meva imaginació. Si no fos un cop innocent. I si fuig. I si es refugia allà, perquè no puguin trobar-la. Demano permís per sortir, vora les set, tinc metge, justifico. L’espero. L’observo. Surto. La segueixo. Ella camina de pressa, baixant el carrer Balmes. Agilitzo el pas per a no perdre-la. Sembla que suri. Gira a mà esquerra, estic a punt d’atrapar-la, però es fica en un portal. No m’ha vist. La perdo. Engolida en aquesta portalada. Com la boca d’una balena.

Dimarts i no ve. El rellotge avança. Les agulles donen el seu tic-tac a batzegades. L’espero. Anhelo la seva presència silenciosa. Em poso de mal humor. M’equivoco en els canvis. Atenc a contracor. No ve. Ni aquest dimarts, ni el següent. M’acosto en diverses ocasions a aquell portal però no la veig. No hi veig res. Ni rastre de la bossa florejada, ni de la noia. Començo a dir-me que he d’abandonar aquesta obsessió. Em perverteix. Em tortura i m’obsessiona. No la coneixes, em dic. Potser no li ha passat res. Pot ser la imaginació.

Com un ritual de comiat, m’acosto per última vegada al portal. Una ambulància està aparcada al davant. M’espero. Hi ha alguns transeünts observant quiets. El molt bèstia la va tirar pel balcó, exclama una senyora grossa amb ulleres amples de pasta. No entenc com no ens en vam adonar, exclama l’altra dona que l’acompanya. Semblaven una família, pare i filla. Doncs no ho eren, exclama la dona grossa, a veus, perquè puguin sentir-la. Quin pocavergonya, escup un senyor que s’ha detingut al costat de les dues dones. En aquest moment surt, una llitera, dos homes, la noia, embolicada en mantes platejades. És ella, em dic sentint un vertigen desbocat. El seu rostre ensangonat, els cabells enganxats a les temples. Em poso les mans a la boca, en un gest instintiu. La coneixies? Em pregunta la senyora grassa que s’ha aturat a observar-me. Era la noia dels dimarts… Murmuro sense poder aclarir més, sorprenent-me del nostre temps passat. Ah, exclama la senyora que tot ho sap, els dimarts, els dimarts el molt porc se n’anava a sessió de massatges. Era amiga teva?