jayah

El sol cae a plomo sobre las paredes bancas de la iglesia. Las baldosas relucen tras haber sido abrillantadas para la ocasión. Las alfombras rojas trazan el recorrido que cruza los jardines desde la verja principal, subiendo la escalinata, hasta el interior del templo. Multitud de peregrinos se amontonan en el interior para ver la imagen de la virgen milagrosa.

Jayah espera fuera. Observa tras los barrotes de hierro. Llevan tres días acampados. El carro, los hatillos, las ropas para la ocasión. Su madre le grita desde lejos. Jayah, deja ya de curiosear y ven a vestirte que tenemos que entrar. Su padre fuma sentado en una banqueta de madera. Las primas se prueban vestidos, de color rosa, blanco, lila, con bordados de perlas menudas, con puntillas, de raso chillón, telas enguatadas. Jayah contempla el vestido que le ha preparado su madre. Ahora ya eres mayor le espeta, tienes que vestirte de mujer. Jayah siente vergüenza. Desde que le vino el primer período que todo ha cambiado. Cómo la tratan, cómo la visten, lo que esperan de ella. Quiere volver a ser niña y gozar de libertad, correr con los chicos y una lata oxidada en la calle, sentarse en el regazo del abuelo, jugar a la rayuela con las demás niñas. Sin embargo, ahora debe alejarse de los chicos, ayudar a su madre con las labores, no alejarse a solas con nadie.

El vestido yace sobre un almohadón. Es rosa. Rosa palo. Lleva unos encajes muy finos alrededor del bajo y también en la cintura. Su prima Sounya entra ya arreglada. Lleva un vestido azul turquesa de raso y se ha maquillado exageradamente. Da dos vueltas ante Jayah y sonríe. ¿No es precioso? Jayah asiente. Anda, vístete ya que nos vamos, le espeta su madre.

Jayah se pone el vestido rosa. Le va algo apretado del pecho. Anda, mira que tetas se le han puesto a la niña, grita la madre a la cuñada. Jayah enrojece. Sounya se ríe a carcajadas. Los hombres cargan las ropas en el carro, anudan los hatillos, las mujeres recogen los cacharros. Llevan dos días acampados para no perderse la gran fiesta. Quince de agosto. El día de la virgen. Jayah lleva semanas con los preparativos, los nervios, la familia cargada en la cola del ferry que los llevaba a la isla. Cada verano la misma ruta. Andar, cargar, hacer cola, navegar, acampar. Llegan a Tinos sobre el día 13, esperan, se preparan, repasan las oraciones, se visten, se maquillan, celebran, recogen y se vuelven.

Jayah está vestida. Le aprietan las costuras y no se siente cómoda. Sounya la maquilla; no se gusta. Todas se afanan orgullosas y coquetas menos ella. Ascienden la calle que lleva a la iglesia de Panagia. Madre, me molesta el vestido en la espalda, se queja Jayah. Nada, hija, cállate y anda.

En cuanto llegan a la puerta los hombres se alejan, las mujeres se amontonan, se arrodillan sobre la alfombra roja. Primero las mayores, luego las jóvenes. A cuatro patas, recorren la alfombra roja que lleva al interior de la iglesia. Peregrinaje. Lanzan oraciones al viento.

Jayah las sigue, imitándolas. No entiende el porqué de ese acto, le duelen las rodillas y avanza incómoda. Ni se le ocurre objetar. Los turistas y otros paseantes los observan. Un grupo de jóvenes la mira con sorna. Se ríen a carcajadas mientras la señalan. Jayah enrojece. Mirad a otra parte, espeta en sus adentros, aunque no osa verbalizarlo en voz alta. Se limita a repetir las oraciones como un mantra. Un chico desvergonzado la señala y la increpa. Habla un griego de acento cerrado pero que ella todavía comprende. ¡Tanto rezar gitana y eres una ladrona! Jayah no comprende. Ella no es una ladrona. El sudor le cae a goterones por la frente, el vestido le pica, los hombros se le tensan. Percibe algo que le molesta. Se rasca la espalda, hay algo en el vestido. Sounya, por favor, ¿qué tengo aquí que no puedo más? ¿Por qué se ríen de mí? Porque llevas la alarma del vestido, aclara Sounya, es robado, pero tú ni caso. A Jayah le resbalan las lágrimas sudadas.

visible

El tramvia arrenca i ella cau enrere. La pujada és forta, les llambordes costerudes i el turonet s’alça imponent. S’agafa a la barana de fusta amb una mà mentre amb l’altra s’arrapa a la bossa que duu penjada a l’espatlla, com si la bossa pogués evitar-li el desequilibri. Respira profundament i observa per la finestreta. Els edificis presenten una pàtina de decadència que la té embolcallada. Tota la ciutat respira aquest aire, com si s’hagués aturat al segle passat i el temps només es dediqués a erosionar-la i embrutir-la. Inclús els fados que va escoltar la nit anterior, embadalida davant aquella veu, mentre bevia una copa de vi, li semblen vehicles que la transporten a un altre temps. És aquest ambient melancòlic el que la fa desplaçar com si surés en l’aire. Definitivament, Lisboa l’ha captivada.

Quan baixa del tramvia i abans d’entrar a la sala d’actes, s’atura uns instants a observar la ciutat, les teulades roges, el gris, el blau del mar que brilla pel reflex del sol. Després, un cop dins de l’edifici, connecta el seu telèfon, aprofitant la xarxa-wifi, descarrega els missatges, els d’ell que li diu que la troba a faltar, els de la sogra que li fa un resum del dia, la nena no s’ha acabat l’esmorzar, el petit no es desfà dels mocs, el mitjà ha matinat i no hi ha hagut manera de fer-lo tornar a dormir. Obre un parell de fotografies, són els nens que somriuen i la saluden amb la mà en una i ell que la petoneja en l’altra.

Somriu. Pensava que estaria més enyorada i tanmateix, amb els informes puntuals de l’àvia ja en té prou. A les fotografies li semblen llunyans i, a l’hora, pròxims. No pot evitar recordar com avui ha pogut estar-se deu minuts a la dutxa, sota un raig d’aigua calenta, com ha esmorzat lentament fullejant un diari portuguès, com ha dormit de profunda i tota la nit d’una tirada. I el que més l’ha copsada, aquell missatge d’ell, aquell et trobo a faltar, perquè només la seva absència pot donar constància de la seva presència.

Avui, amb el temps per davant, ha pogut raspallar-se bé els cabells nets i brillants, s’ha maquillat una mica els ulls per amagar-ne les bosses, s’ha vestit elegant i s’ha encastat un somriure, que li ha sortit de dins, al contrari que el neguit que la va abraçar quan a la feina li van dir que havia de marxar quatre dies. Sí o sí. No hi ha alternativa. Després de sucumbir al pànic, havia aconseguit quadrar agendes i calendaris, cangurs i intendències.

Ara, a punt d’entrar en aquella sala gran a escoltar una de les múltiples conferències del dia, després de desconnectar el telèfon de nou i desar-lo a la bossa, s’ha aturat, a l’entrada, davant els vidres. Amb gran satisfacció ha comprovat que el vidre, aquesta vegada sí, li ha retornat la imatge. La seva imatge. I ha esdevingut visible.

transparent

Quan surt de casa, empenyent el cotxet amb una mà, mentre amb l’altra agafa fort el fill mitjà i fa un crit per avisar la gran que s’aturi abans d’obrir la porta del vestíbul, s’adona que duu el jersei tacat, una llàntia grossa i rodona, tot just a l’escot. La toca amb el dit i confirma que és humida. El cafè, pensa, mentre recorda com l’ha engolit d’una glopada, quan confirmava l’hora al rellotge i recollia els tassons de cereals ja buits. Es desfà una volta del mocador que duu al coll per tapar la taca i segueix endavant esbufegant.

L’autobús triga més de l’habitual, s’impacienta, farà tard a la feina i avui té classe, cinquanta alumnes que l’esperen. Mentre agafa les tres criatures perquè no caiguin d’una frenada, va rumiant el llistat de coses que ha de fer, la compra al supermercat de la cantonada, ajudar la gran amb el treball sobre els animals, demanar hora al pediatre per la vacuna del petit, llegir amb el mitjà que sembla que la lectura li costa, avisar la sogra perquè demà li faci de cangur una estona que té hora al metge, posar rentadores avui que ja ha sortit el sol, tenyir-se a la nit quan tots dormen, deixar el dinar fet, comprar el regal d’aniversari per la festa de divendres.

A la tarda, quan els ha recollit a tots tres, mentre un crida perquè no vol anar de la mà, l’altre regalima mocs i la nena rondina perquè no aconsegueix l’atenció completa de la mare, ella s’adona que la taca al jersei s’ha fet gran, que fa estona que no se la tapa amb el mocador, perquè del neguit ha agafat calor i li sua el clatell.  I es fixa en la seva imatge reflectida en un aparador, observa com porta la cua torta, com les bosses de sota els ulls se li han fet grans, com li pengen les espatlles encorbades, com se li ensoten les arrugues del front. S’abalteix uns instants en aquesta imatge, quan tot d’una fa un crit perquè la nena no travessi sola el carrer, el petit s’espanta i esclata en plors i l’altre estira la bossa de la compra, mentre ella veu com les mandarines rodolen per la vorera i un cotxe n’aixafa un parell. Aleshores s’ajup i li salten les llàgrimes, però ningú no s’atura a ajudar-la, perquè potser no la veuen, i es demana si és que amb el darrer aniversari va esdevenir transparent, perquè ell tampoc se la mira, ni la busca a les nits sota els llençols, ni li diu que té un cul bonic, ni la petoneja de matinada.

Mentre s’excusa davant una filla que l’observa insistent i li demana, per què plores?, per les mandarines? I ella fa que sí amb el cap i s’eixuga amb el mocador del coll i veu la taca al jersei i encara plora amb més ganes i el petit té els mocs que li arriben al llavi i l’altre ja ha travessat el carrer sense avisar i sense mirar, s’aixeca i es busca de nou al vidre de l’aparador i amb horror constata que la seva imatge ja no hi és.

Alcañiz

La mujer es vieja. De edad indefinida entre los ochenta y los cien. No tiene dientes. Se le nota en las hendiduras de los labios sobre las encías. El pelo cano y clareando. Un blanco grisáceo, sin tratar. Lleva una falda negra larga hasta los tobillos. Sin medias. Unas alpargatas también negras, deformadas por unos pies de gancho. La camisa es negra con un pequeño dibujo en blanco. Son aves minúsculas. Se sienta en el balcón. Un balcón de un metro y medio por setenta centímetros. Con las barandas de hierro forjado. A sus pies, una maceta con unas margaritas blancas.

Lleva gafas. Le cuelgan en la parte baja de la nariz, más allá del puente. Observa. La calle, abajo, las gentes. Redoblan los tambores. Ella parece no estremecerse. La semana santa irrumpe de un soplo. Las calles se llenan, las gentes aplauden, lucen al sol, las mujeres sonríen, los niños corren, los hombres acarrean los bombos.

La mujer se queda en su balcón. Quieta. Se acerca un chico joven. Rondará los veinte. Se detiene bajo el balcón. El príncipe y su Rampunzel. Señora, ¿le gustan los tambores? La mujer le mira. No contesta. Al poco arranca, un discurso atropellado. Le cuenta que ha visto la semana santa cada año, desde pequeña, le detalla como era antes, cuando ella era una mujer joven y desfilaba tras los pasos, con su mantilla, sus perlas y sus tacones. Le habla de las tradiciones, de la virgen de los Pueyos que ya no está tan guapa como antes. El chico escucha. De vez en cuando la interrumpe para hacerle alguna pregunta pero ella no responde. Prosigue su letanía, los años remotos, los tiempos pasados. El chico se impacienta. Señora, ¿cómo se llama usted?

La mujer lo observa unos segundos con detenimiento, como si rumiara para sus adentros. Luego prosigue. El chico insiste, le confiesa su nombre, ¿cuál es el suyo? La mujer vuelve a detenerse, lo ignora y prosigue. El chico mira el reloj, lo esperan en la esquina de abajo, ha hecho una apuesta y quiere ganarla. Tan sólo necesita saber un nombre, ese nombre, el de la mujer vieja que se sienta en el balcón.

Ella prosigue, la semana santa del año cincuenta y cinco fue especialmente bonita. Le habla de la vecina, que de tan guapa todos los chicos la miraban. Miranda. La vecina se llamaba Miranda. El chico aprovecha, pregunta de nuevo, y usted, ¿cómo se llama? La mujer se detiene. El chico menea la cabeza. No oye nada, piensa, está sorda. La mujer se rasca la nariz. El chico insiste impaciente, a gritos, ella se llamaba Miranda y usted, ¿usted cómo se llama? ¿Yo? No me acuerdo.

sant jordi o el dia esborrat

Rambleja de muntanya a mar, com cada any, d’ençà que li arriba la memòria. S’atura a les primeres parades, agafa un exemplar, llegeix la contraportada, el fulleja, el torna a deixar. Respira. Acarona una coberta amb la mà. Nega amb un gest quan li demanen si vol res. No comprarà.

Ho ha decidit de bon matí, en llevar-se, amb els ulls carregats de teranyines i una llosa al cap. Per primera vegada en una vida -massa llarga o massa curta- no comprarà res. Farà el fet de sempre, passejar, fullejar, llegir, sospesar, opinar, observar, remugar, sospirar, somiar. Res més.

El sol li acarona els braços. Llargs i peluts. Es rasca la barbeta. Li piquen els quatre pèls que han crescut més del compte. Aquest vespre s’afaitarà. Potser demà. Avui és aquell dia especial que aquest any vol obviar. Malgrat ramblejar amunt i avall com ha fet sempre.

Si li ho demanessin, no afirmaria que es diu Jordi. Tampoc no confessaria que li agrada escriure però que no ho fa, o sí, però d’amagades, perquè la basarda se’l menja abans no aconsegueix mostrar un escrit. Encara menys reconeixeria que el va abandonar, ella, un dia com avui, un matí assolellat, ramblejant de mar en amunt, agafats de la mà, mentre ell s’esmunyia per un carreró i li comprava una rosa. Mai no repetiria les dures paraules, no cal rosa aquest any, vés i mira si encara et poden tornar els diners, o li regales a la teva mare, volia esperar a demà, pel dia, però no puc.

Arrossega els peus per l’asfalt calent. Hi ha massa passes desendreçades que es trepitgen i s’empenyen. Recorda quan somiava que seia rere un taulell, amb el bolígraf a la mà, somriure plastificat i una cua de lectors al davant. Evoca l’olor dolça d’una rosa miraculosa entre els centenars de flors sense olor. Un somriure és a punt de vessar però el conté i el mastega, ben triturat. Li cou. Havia de ser just el dia que no es pot esborrar.

excel

Com cada diumenge es prepara un te verd, la tassa fumejant, arraulida al sofà entre coixins i mantes, uns mitjons de llana gruixuda, el portàtil encès damunt les cames i la música jazz de fons. Obra un document excel que desa en una carpeta on diu: personal. Només a manera orientativa seva, perquè ningú no li obrirà l’ordinador ni li tafanejarà els documents.

Revisa les darreres anotacions de fa tot just una setmana. Si n’apuntés les dates, veuria que totes cauen en diumenge. No hi ha cap altre dia de la setmana que obri aquest document, ni tan sols cap altre excel, ni a la feina, que no li calen, ni a casa, perquè té un sou prou digne com per no haver-se de barallar amb columnes d’ingressos i despeses, llistats de pendents o d’altres dades per enregistrar.

Encén un cigarret i rellegeix. Se li escapa un somriure per dessota el nas. Algun dia, pensa, ho hauré de deixar. Primer els feia per a ella mateixa, sense dir-ne res a ningú. Més endavant, com una anècdota, una nit de vi tèrbol, ho confessà a un parell d’amistats. Fou el tema estrella de la nit, trinxat amb certa simpatia. Des d’aleshores que, de tant en tant, li pregunten, com va l’excel? I ella respon: engrandint-se.

Fa una glopada de te, ara que ja no fumeja. Anota: alt, fort, bon cos, correcte, poca conversa. Sospira. Observa les comparatives. Rellegeix. Esmunyedís, sempre es fa enrere a última hora, manté interès. Al costat un interrogant, encara no ha decidit si l’ha de descartar. Convencional, desesperat, busca parella, massa paparra. Interessant, un xic tèrbol, li agraden les emocions fortes. En dubte. Distret, bon seductor, només juga, ho fa per ser més feliç amb la parella. Bon conversador, intens, desapareixerà en un bluf. Sexualment fantàstic, alguna cosa, però, no qualla; esbrinar.

S’acaba el te, respira fondo, es recull els cabells en una cua. Agafa el telèfon mòbil, respon alguns missatges i esborra contactes. Afegeix un parell de comentaris, simpàtic, bona conversa, aprofundir-hi més. A sota hi escriu, caducarà, però mentre estant val la pena. Tanca els ulls. Es pregunta si hauria de tenir cap mena de remordiment. No ho sent així. Algun dia, quan els ànims van baixos, la pincen els dubtes, no vol fer mal, tampoc no vol mentir encara que sap que ho fa per omissió. Estima massa la seva llibertat. No, no se’n venta ni en fa ostentació. És la tasca que l’ocupa els diumenges.

Però el que ella no sap és que un dia se li escaparà de les mans, que un dia qualsevol perdrà el control, esborrarà tots els contactes i en guardarà només un. No sap encara que només una fila tindrà valor, mentre la resta es desfan en un instant i esborrarà la carpeta o la desarà en un racó ben amagat. Per ara, però, ella fa excels, una altra mena d’excels.

ficció

Fa dies que m’hi barallo. Ell va per una banda i jo per una altra. Li ho dic cada dia, de bon matí, quan després d’un cafè llarg i una torrada amb mantega, m’assec davant l’ordinador, amb la pantalla reflectida als ulls. Deixa d’assetjar-la. Li escridasso. És una pobra noia, una mica avorrida, però una bona noia que desperta tendresa, deixa d’anar-li al darrere, d’enviar-li escrits anònims, de telefonar-li a mitjanit i romandre en silenci, el so profund de la teva respiració i ella que somica i suplica, deixa’m tranquil·la, si us plau. Ets despietat.

No t’havia imaginat així. Havia pensat en tu com en un home atractiu, d’aquells que ho tenen tot, una bona feina, una família bonica, de les que queden bé a les fotografies, encara que valgui més la pena no aprofundir-hi massa. La parelleta de fills, el nen ros, la nena de cabells llargs i ondulats. La teva dona guapa, somrient, atenta. Un pis ampli, situat en un bon barri d’una bona ciutat. Els estius a la platja i els hiverns a la muntanya, a esquiar. Així t’havia imaginat jo, un dia, mentre anava en metro i observava la resta de passatgers. Però des de fa uns dies que has decidit mostrar-me aquest costat tèrbol i fosc. Assetges una noia, la recepcionista de la multinacional on treballes, només perquè un dia li va caure el cafè. La noia tremolava, amb la tasseta a les mans. Li’n devia passar alguna, però, en lloc de compadir-te’n, et vas enfurismar, perquè va vessar la tassa damunt d’uns papers. Li vas fer creure que eren d’allò més importants, que havia comès una errada imperdonable, malgrat que tu sabies que els tenies a l’ordinador i només et calia tornar-los a imprimir. La noia havia sortit amb llàgrimes als ulls i, des d’aleshores, procurava ser especialment atenta. Però tu, tu l’assetges. No t’ha estat complicat aconseguir el telèfon de casa seva ni una mica d’informació sobre la seva vida. Un parell de cafès amb la teva secretària que tot ho xerra i ja ho saps, que la noia viu sola amb un gat, que ningú l’ha vista mai fora de l’oficina, que sempre s’excusa quan hi ha alguna sortida, perquè es fa càrrec del pare malalt, que és una noia insegura i poruga. I des d’aleshores, la persegueixes. Li envies flors podrides. Li truques a les nits i respires obscenament. Estirat al teu llit, mentre la teva dona dorm profundament al teu costat. Fins i tot has arribat a posar-te calent, només de sentir-la ploriquejar, evocant-la encongida a la seva habitació. T’has imaginat a tu allí dins, engrapant-li els pits ferms, baixant-li la faldilla, enfilant-la pel darrere, com un ca brut.

No te’n penedeixes. Al contrari, cada dia t’hi recrees més. Busques noves trames, situacions encara més rocambolesques. De dia, a l’empresa, ni tan sols la mires. La menysprees mentre ella es desviu per recuperar la teva aprovació, des d’allò del cafè, des d’aquella mala nit, en què la noia no havia dormit, perquè li havien anunciat que el pare ja no podia estar-se sol i havia de decidir com se l’enduia a casa, al seu pis menut d’una sola habitació. Aquell dia, ella havia tremolat de neguit i ara ho fa de por.

No. No t’havia imaginat així. I malgrat això, cada matí, quan sec a l’ordinador, arrenques, més fort que jo, més poderós. T’avances, et tornes cada dia un xic més cruel i menyspreable, cada dia em fas més fàstic. Desconec com acabarà aquesta història lletja que fa esgarrifar. Esdevindràs un ésser encara més diabòlic o et compadiràs de la noia indefensa? T’has fet massa gros i ara ja no et puc contenir. No hi ha dret, collons! M’enrabio i dono un cop de puny a la taula. La pantalla de l’ordinador trontolla. Ets un personatge. Jo sóc l’autor. L’escriptor. I tu, tu, tu ets pura ficció.