transparent

Quan surt de casa, empenyent el cotxet amb una mà, mentre amb l’altra agafa fort el fill mitjà i fa un crit per avisar la gran que s’aturi abans d’obrir la porta del vestíbul, s’adona que duu el jersei tacat, una llàntia grossa i rodona, tot just a l’escot. La toca amb el dit i confirma que és humida. El cafè, pensa, mentre recorda com l’ha engolit d’una glopada, quan confirmava l’hora al rellotge i recollia els tassons de cereals ja buits. Es desfà una volta del mocador que duu al coll per tapar la taca i segueix endavant esbufegant.

L’autobús triga més de l’habitual, s’impacienta, farà tard a la feina i avui té classe, cinquanta alumnes que l’esperen. Mentre agafa les tres criatures perquè no caiguin d’una frenada, va rumiant el llistat de coses que ha de fer, la compra al supermercat de la cantonada, ajudar la gran amb el treball sobre els animals, demanar hora al pediatre per la vacuna del petit, llegir amb el mitjà que sembla que la lectura li costa, avisar la sogra perquè demà li faci de cangur una estona que té hora al metge, posar rentadores avui que ja ha sortit el sol, tenyir-se a la nit quan tots dormen, deixar el dinar fet, comprar el regal d’aniversari per la festa de divendres.

A la tarda, quan els ha recollit a tots tres, mentre un crida perquè no vol anar de la mà, l’altre regalima mocs i la nena rondina perquè no aconsegueix l’atenció completa de la mare, ella s’adona que la taca al jersei s’ha fet gran, que fa estona que no se la tapa amb el mocador, perquè del neguit ha agafat calor i li sua el clatell.  I es fixa en la seva imatge reflectida en un aparador, observa com porta la cua torta, com les bosses de sota els ulls se li han fet grans, com li pengen les espatlles encorbades, com se li ensoten les arrugues del front. S’abalteix uns instants en aquesta imatge, quan tot d’una fa un crit perquè la nena no travessi sola el carrer, el petit s’espanta i esclata en plors i l’altre estira la bossa de la compra, mentre ella veu com les mandarines rodolen per la vorera i un cotxe n’aixafa un parell. Aleshores s’ajup i li salten les llàgrimes, però ningú no s’atura a ajudar-la, perquè potser no la veuen, i es demana si és que amb el darrer aniversari va esdevenir transparent, perquè ell tampoc se la mira, ni la busca a les nits sota els llençols, ni li diu que té un cul bonic, ni la petoneja de matinada.

Mentre s’excusa davant una filla que l’observa insistent i li demana, per què plores?, per les mandarines? I ella fa que sí amb el cap i s’eixuga amb el mocador del coll i veu la taca al jersei i encara plora amb més ganes i el petit té els mocs que li arriben al llavi i l’altre ja ha travessat el carrer sense avisar i sense mirar, s’aixeca i es busca de nou al vidre de l’aparador i amb horror constata que la seva imatge ja no hi és.

Advertisements

6 pensaments a “transparent

  1. Ens podem veure identificades amb moltes situacions d’aquest compte, però realment la reflexió ha de ser que no podem deixar que ens tornem transparents perquè nosaltres podem i valem. M’encanta com sempre Sandra

    M'agrada

  2. M’encanta Sandra!!
    Digali a aquesta amiga que ningú és transparent…tot i que sempre en algún moment de la nostra vida ho hem sentit, però no ho som.
    Petons!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s