Alcañiz

La mujer es vieja. De edad indefinida entre los ochenta y los cien. No tiene dientes. Se le nota en las hendiduras de los labios sobre las encías. El pelo cano y clareando. Un blanco grisáceo, sin tratar. Lleva una falda negra larga hasta los tobillos. Sin medias. Unas alpargatas también negras, deformadas por unos pies de gancho. La camisa es negra con un pequeño dibujo en blanco. Son aves minúsculas. Se sienta en el balcón. Un balcón de un metro y medio por setenta centímetros. Con las barandas de hierro forjado. A sus pies, una maceta con unas margaritas blancas.

Lleva gafas. Le cuelgan en la parte baja de la nariz, más allá del puente. Observa. La calle, abajo, las gentes. Redoblan los tambores. Ella parece no estremecerse. La semana santa irrumpe de un soplo. Las calles se llenan, las gentes aplauden, lucen al sol, las mujeres sonríen, los niños corren, los hombres acarrean los bombos.

La mujer se queda en su balcón. Quieta. Se acerca un chico joven. Rondará los veinte. Se detiene bajo el balcón. El príncipe y su Rampunzel. Señora, ¿le gustan los tambores? La mujer le mira. No contesta. Al poco arranca, un discurso atropellado. Le cuenta que ha visto la semana santa cada año, desde pequeña, le detalla como era antes, cuando ella era una mujer joven y desfilaba tras los pasos, con su mantilla, sus perlas y sus tacones. Le habla de las tradiciones, de la virgen de los Pueyos que ya no está tan guapa como antes. El chico escucha. De vez en cuando la interrumpe para hacerle alguna pregunta pero ella no responde. Prosigue su letanía, los años remotos, los tiempos pasados. El chico se impacienta. Señora, ¿cómo se llama usted?

La mujer lo observa unos segundos con detenimiento, como si rumiara para sus adentros. Luego prosigue. El chico insiste, le confiesa su nombre, ¿cuál es el suyo? La mujer vuelve a detenerse, lo ignora y prosigue. El chico mira el reloj, lo esperan en la esquina de abajo, ha hecho una apuesta y quiere ganarla. Tan sólo necesita saber un nombre, ese nombre, el de la mujer vieja que se sienta en el balcón.

Ella prosigue, la semana santa del año cincuenta y cinco fue especialmente bonita. Le habla de la vecina, que de tan guapa todos los chicos la miraban. Miranda. La vecina se llamaba Miranda. El chico aprovecha, pregunta de nuevo, y usted, ¿cómo se llama? La mujer se detiene. El chico menea la cabeza. No oye nada, piensa, está sorda. La mujer se rasca la nariz. El chico insiste impaciente, a gritos, ella se llamaba Miranda y usted, ¿usted cómo se llama? ¿Yo? No me acuerdo.

sant jordi o el dia esborrat

Rambleja de muntanya a mar, com cada any, d’ençà que li arriba la memòria. S’atura a les primeres parades, agafa un exemplar, llegeix la contraportada, el fulleja, el torna a deixar. Respira. Acarona una coberta amb la mà. Nega amb un gest quan li demanen si vol res. No comprarà.

Ho ha decidit de bon matí, en llevar-se, amb els ulls carregats de teranyines i una llosa al cap. Per primera vegada en una vida -massa llarga o massa curta- no comprarà res. Farà el fet de sempre, passejar, fullejar, llegir, sospesar, opinar, observar, remugar, sospirar, somiar. Res més.

El sol li acarona els braços. Llargs i peluts. Es rasca la barbeta. Li piquen els quatre pèls que han crescut més del compte. Aquest vespre s’afaitarà. Potser demà. Avui és aquell dia especial que aquest any vol obviar. Malgrat ramblejar amunt i avall com ha fet sempre.

Si li ho demanessin, no afirmaria que es diu Jordi. Tampoc no confessaria que li agrada escriure però que no ho fa, o sí, però d’amagades, perquè la basarda se’l menja abans no aconsegueix mostrar un escrit. Encara menys reconeixeria que el va abandonar, ella, un dia com avui, un matí assolellat, ramblejant de mar en amunt, agafats de la mà, mentre ell s’esmunyia per un carreró i li comprava una rosa. Mai no repetiria les dures paraules, no cal rosa aquest any, vés i mira si encara et poden tornar els diners, o li regales a la teva mare, volia esperar a demà, pel dia, però no puc.

Arrossega els peus per l’asfalt calent. Hi ha massa passes desendreçades que es trepitgen i s’empenyen. Recorda quan somiava que seia rere un taulell, amb el bolígraf a la mà, somriure plastificat i una cua de lectors al davant. Evoca l’olor dolça d’una rosa miraculosa entre els centenars de flors sense olor. Un somriure és a punt de vessar però el conté i el mastega, ben triturat. Li cou. Havia de ser just el dia que no es pot esborrar.

excel

Com cada diumenge es prepara un te verd, la tassa fumejant, arraulida al sofà entre coixins i mantes, uns mitjons de llana gruixuda, el portàtil encès damunt les cames i la música jazz de fons. Obra un document excel que desa en una carpeta on diu: personal. Només a manera orientativa seva, perquè ningú no li obrirà l’ordinador ni li tafanejarà els documents.

Revisa les darreres anotacions de fa tot just una setmana. Si n’apuntés les dates, veuria que totes cauen en diumenge. No hi ha cap altre dia de la setmana que obri aquest document, ni tan sols cap altre excel, ni a la feina, que no li calen, ni a casa, perquè té un sou prou digne com per no haver-se de barallar amb columnes d’ingressos i despeses, llistats de pendents o d’altres dades per enregistrar.

Encén un cigarret i rellegeix. Se li escapa un somriure per dessota el nas. Algun dia, pensa, ho hauré de deixar. Primer els feia per a ella mateixa, sense dir-ne res a ningú. Més endavant, com una anècdota, una nit de vi tèrbol, ho confessà a un parell d’amistats. Fou el tema estrella de la nit, trinxat amb certa simpatia. Des d’aleshores que, de tant en tant, li pregunten, com va l’excel? I ella respon: engrandint-se.

Fa una glopada de te, ara que ja no fumeja. Anota: alt, fort, bon cos, correcte, poca conversa. Sospira. Observa les comparatives. Rellegeix. Esmunyedís, sempre es fa enrere a última hora, manté interès. Al costat un interrogant, encara no ha decidit si l’ha de descartar. Convencional, desesperat, busca parella, massa paparra. Interessant, un xic tèrbol, li agraden les emocions fortes. En dubte. Distret, bon seductor, només juga, ho fa per ser més feliç amb la parella. Bon conversador, intens, desapareixerà en un bluf. Sexualment fantàstic, alguna cosa, però, no qualla; esbrinar.

S’acaba el te, respira fondo, es recull els cabells en una cua. Agafa el telèfon mòbil, respon alguns missatges i esborra contactes. Afegeix un parell de comentaris, simpàtic, bona conversa, aprofundir-hi més. A sota hi escriu, caducarà, però mentre estant val la pena. Tanca els ulls. Es pregunta si hauria de tenir cap mena de remordiment. No ho sent així. Algun dia, quan els ànims van baixos, la pincen els dubtes, no vol fer mal, tampoc no vol mentir encara que sap que ho fa per omissió. Estima massa la seva llibertat. No, no se’n venta ni en fa ostentació. És la tasca que l’ocupa els diumenges.

Però el que ella no sap és que un dia se li escaparà de les mans, que un dia qualsevol perdrà el control, esborrarà tots els contactes i en guardarà només un. No sap encara que només una fila tindrà valor, mentre la resta es desfan en un instant i esborrarà la carpeta o la desarà en un racó ben amagat. Per ara, però, ella fa excels, una altra mena d’excels.

ficció

Fa dies que m’hi barallo. Ell va per una banda i jo per una altra. Li ho dic cada dia, de bon matí, quan després d’un cafè llarg i una torrada amb mantega, m’assec davant l’ordinador, amb la pantalla reflectida als ulls. Deixa d’assetjar-la. Li escridasso. És una pobra noia, una mica avorrida, però una bona noia que desperta tendresa, deixa d’anar-li al darrere, d’enviar-li escrits anònims, de telefonar-li a mitjanit i romandre en silenci, el so profund de la teva respiració i ella que somica i suplica, deixa’m tranquil·la, si us plau. Ets despietat.

No t’havia imaginat així. Havia pensat en tu com en un home atractiu, d’aquells que ho tenen tot, una bona feina, una família bonica, de les que queden bé a les fotografies, encara que valgui més la pena no aprofundir-hi massa. La parelleta de fills, el nen ros, la nena de cabells llargs i ondulats. La teva dona guapa, somrient, atenta. Un pis ampli, situat en un bon barri d’una bona ciutat. Els estius a la platja i els hiverns a la muntanya, a esquiar. Així t’havia imaginat jo, un dia, mentre anava en metro i observava la resta de passatgers. Però des de fa uns dies que has decidit mostrar-me aquest costat tèrbol i fosc. Assetges una noia, la recepcionista de la multinacional on treballes, només perquè un dia li va caure el cafè. La noia tremolava, amb la tasseta a les mans. Li’n devia passar alguna, però, en lloc de compadir-te’n, et vas enfurismar, perquè va vessar la tassa damunt d’uns papers. Li vas fer creure que eren d’allò més importants, que havia comès una errada imperdonable, malgrat que tu sabies que els tenies a l’ordinador i només et calia tornar-los a imprimir. La noia havia sortit amb llàgrimes als ulls i, des d’aleshores, procurava ser especialment atenta. Però tu, tu l’assetges. No t’ha estat complicat aconseguir el telèfon de casa seva ni una mica d’informació sobre la seva vida. Un parell de cafès amb la teva secretària que tot ho xerra i ja ho saps, que la noia viu sola amb un gat, que ningú l’ha vista mai fora de l’oficina, que sempre s’excusa quan hi ha alguna sortida, perquè es fa càrrec del pare malalt, que és una noia insegura i poruga. I des d’aleshores, la persegueixes. Li envies flors podrides. Li truques a les nits i respires obscenament. Estirat al teu llit, mentre la teva dona dorm profundament al teu costat. Fins i tot has arribat a posar-te calent, només de sentir-la ploriquejar, evocant-la encongida a la seva habitació. T’has imaginat a tu allí dins, engrapant-li els pits ferms, baixant-li la faldilla, enfilant-la pel darrere, com un ca brut.

No te’n penedeixes. Al contrari, cada dia t’hi recrees més. Busques noves trames, situacions encara més rocambolesques. De dia, a l’empresa, ni tan sols la mires. La menysprees mentre ella es desviu per recuperar la teva aprovació, des d’allò del cafè, des d’aquella mala nit, en què la noia no havia dormit, perquè li havien anunciat que el pare ja no podia estar-se sol i havia de decidir com se l’enduia a casa, al seu pis menut d’una sola habitació. Aquell dia, ella havia tremolat de neguit i ara ho fa de por.

No. No t’havia imaginat així. I malgrat això, cada matí, quan sec a l’ordinador, arrenques, més fort que jo, més poderós. T’avances, et tornes cada dia un xic més cruel i menyspreable, cada dia em fas més fàstic. Desconec com acabarà aquesta història lletja que fa esgarrifar. Esdevindràs un ésser encara més diabòlic o et compadiràs de la noia indefensa? T’has fet massa gros i ara ja no et puc contenir. No hi ha dret, collons! M’enrabio i dono un cop de puny a la taula. La pantalla de l’ordinador trontolla. Ets un personatge. Jo sóc l’autor. L’escriptor. I tu, tu, tu ets pura ficció.

santa rita

L’Angeleta obre el portal i desa les claus a la bossa de mà que li penja del braç. És de pell bona però, de tan gastada, ha perdut el seu color lluent original. Enceta la pujada a casa, ara un graó, ara l’altre, repòs i tornem-hi. 

Cada matí s’hi repensa. Cal que surti? Mentre encara és al llit i abans de llevar-se, ho he de tenir tot a la cuina i si no, menjo qualsevol cosa, al banc ja hi vaig anar ahir, la perruqueria haurà d’esperar a la pensió del mes vinent perquè ara, amb el fred, ja no arribem a tot. Tampoc em cal pa, amb el rosegó d’ahir ja faig. Repassa, fa memòria, perquè així li ho ha recomanat la noia que ve a veure-la tres tardes a la setmana. Col·labora en alguna associació i ho fa de voluntariat. Els primers dies no hi anava de grat, se li veia en el posat llanguit i en la manera compulsiva com revisava el telèfon mòbil cada pocs minuts. L’Angeleta li ho va captar de seguida, així que no li donà gaire conversa ni gaire feina. Al cap de pocs dies, la noia, després d’una discussió telefònica que l’Angeleta no volia escoltar però que va sentir, li ho digué, miri senyora, jo vinc perquè m’hi obliguen, però, ja que hi som, més m’estimo fer alguna cosa, perquè sinó això es fa més llarg que un dia sense pa. L’Angeleta, tota sorpresa només havia repetit, t’hi forcen? Sí, esbufegà la noia, els meus pares, en vaig fer una de grossa, bé, això diuen ells, i ara m’han dit que he de fer alguna tasca social si vull recuperar la moto. Per això sóc aquí. Però ja li dic, ja que hi sóc…L’Angeleta no havia insistit a saber-ne detalls, així que se li havia acudit acostar-se a la Catedral a veure la Rita, que feia molt temps que no hi anava. La noia acceptà amb un gest de cap i totes dues, embolicades amb l’abric, havien sortit de bracet, Via Laietana avall. En arribar al claustre, la noia li havia preguntat, on viu la Rita?, i l’Angeleta li havia respost, aquí dins. La noia estranyada li havia demanat, que no anem a veure una amiga seva? I l’Angeleta, amb un somriure esmunyit per sota el nas, li havia respost, més o menys.

Esbufega en arribar al replà. Sort que viu en un primer pis, si fos més amunt, ja fa temps que hauria renunciat a sortir. Malgrat que li fan mal els ossos, però, cada dia se n’empesca alguna, que si pa, que si llet, que si aigua, que si sabó. Sempre troba algun motiu per sortir al carrer, encara que al llit ho rumiï i dubti. S’ha acostumat a les cavil·lacions matineres que li ha ensenyat la noia, la noia que es diu Joana, perquè ja ha deixat d’anomenar-la la noia, després de tants mesos de venir. La Joana li va aconsellar que repassés mentalment les coses que li mancaven, que fes llistes imaginàries de la compra, perquè havia llegit en un article que allò anava bé per agilitzar la memòria. I l’Angeleta s’ho pren al peu de la lletra i cada dia que s’hi capbussa una estona, per agilitzar la ment, perquè les cames ja les belluga, que, malgrat les escales, inventa necessitats diàries perquè sap que el dia que no surti a buscar res, deixarà de sortir ja per sempre.

A les tardes, els dies que ve la Joana, van a veure la Rita. La Joana entengué qui era la Rita el primer dia, quan l’Angeleta es deturà davant la santa, envoltada d’espelmes roges, i acotà el cap uns instants, mentre la Joana es mantenia a una distància prudent, com si aquella santa li hagués de prendre quelcom. Ara ja li diu només arribar, anirem a veure la Rita avui? I l’Angeleta fa que sí amb el cap, tota cofoia mentre s’allisa els cabells amb la mà.

L’Angeleta feia molts anys que no hi anava a veure la Rita. Des d’abans que quedés vídua. Quan el Jaume encara vivia hi anava tot sovint. En Jaume era malcarat, sempre s’empipava i quan ho feia, llançava coses per terra. Mai no li va posar la mà al damunt, això sí que no, recorda l’Angeleta, però era malagradós de mena i ella no sap en quin moment el caràcter li esdevingué agre. Aleshores fou quan conegué la Rita. Una tarda en què sortí a passejar, per esbravar-se dels mals aires, quan encara no li feien mal les cames i podia caminar àgil fins a la Catedral. A l’entrada hi havia trobat una dona cega, una dona gran, que li demanà un cop de mà per baixar els graons d’accés al claustre. L’Angeleta l’havia agafada del braç i l’havia acompanyada fins on era la Rita. Hi vinc cada setmana, li digué la dona, a demanar-li uns ulls que hi vegin. Els metges ja ho diuen que això meu no té remei, però ella és santa i patrona dels miracles, qui sap. No hi perdo res. L’Angeleta, captivada per aquella fe, es limità a posar també una espelma.

El primer dia no gosà fer cap demanda. Qui era ella, que ni tan sols anava a missa de diumenge, per fer demandes als de dalt. Però, passats uns mesos, considerà que ja hi havia fet prou visites sense peticions i gosà murmurar pel capbaix, si el Jaume pogués ser de més bon tracte. Casualment o causalment, mai no ho ha tingut clar, aquell vespre el Jaume no remugà per la sopa massa calenta o massa aigualida. Tampoc no li digué pas que fos bona, però per a l’Angeleta, el fet de no sentir renecs, fou ja un gran avenç. Així que s’avesà a visitar a Santa Rita, a portar-li espelmes i cançons que li cantava endins, per vergonya que la prenguessin per boja.

Hi deixà d’anar quan en Jaume va morir. Mai no arribà a ser un espòs amable i tendre però, a mesura que s’anà apagant, abandonà els crits, plegà de llençar coses, de dir-li com de malament ho feia tot. L’Angeleta atribuí sempre aquell canvi a les visites a la Rita, malgrat que el seu fill li digués que allò era fruit de la malaltia. Quan en Jaume marxà, va anar espaiant les visites a la santa fins a abandonar-les. L’escala per pujar de nou al pis se li feia més costeruda, ja no tenia què demanar, començava a dubtar de la benaurança d’aquella santa. Fins que arribà la Joana. La Joana malcarada i enfadada amb el món. La Joana que només es mirava el melic. A l’Angeleta se li acudí que seria un bon fet per a la Joana conèixer la Rita. Per això la hi fa anar cada tarda. I la Joana ja li ha trobat la gràcia i li parla de la Rita com si fos una vella amiga. Si s’aturen a fer alguna compra, la Joana li diu, au va senyora Angeleta, que farem tard a ca la Rita. I la botiguera que li diu, van de visita? Sí, sí, de visita, s’afanya la Joana presta a respondre.

L’Angeleta està contenta. Ha aconseguit fer sortir enfora un somrís a la Joana quan arriba a casa seva i la Joana li ha ensenyat a agilitzar la memòria. Fins a un dia en què l’Angeleta no es troba bé. Sent un mareig que l’embolcalla i les palpitacions que li pugen. Li ho fa saber a la Joana quan arriba, potser avui no és bona idea anar a ca la Rita. I la Joana que s’espanta, telefona l’associació i allà que li recomanen que porti l’Angeleta al metge i allà que se n’hi van i a l’hospital que se la queden i la Joana desconcertada que no sap què ha de fer i de l’associació que la calmen, que ja avisaran ells al fill de la senyora.

L’Angeleta passa uns dies ingressada. Després la deixen tornar a casa però ha quedat pansida i sense esma de sortir. La Joana la visita com sempre. Ja no van a veure la Rita. Però cada tarda, en sortir de casa l’Angeleta, la Joana s’acosta a la Catedral, s’hi endinsa, es planta davant la santa, se la mira, li prega per la senyora Angeleta, li guinya l’ull. Després, li ho explica, mentre prenen un te totes dues, mirant per la finestra. Senyora, no pateixi que la Rita està bé i l’espera. I l’Angeleta somriu, ben fet Joana, segur que quan acabis el càstig dels teus pares i deixis de venir, la Rita et trobarà a faltar. I la Joana que li confessa, sense mirar-la als ulls perquè seria exposar massa feblesa, que el càstig ja va acabar fa setmanes, senyora Angeleta, que ara hi vinc perquè ho vull.

la noia dels dimarts

Llibreria La Central, Carrer Mallorca, Barcelona. Ella entra. Es descaragola la bufanda gruixuda, de llana de color teula. El cabell se li encrespa. Es frega les mans i els tira una alenada d’aire calent. Porta la mateixa bossa penjada a l’espatlla. De tela, blau fosc, amb floretes malva pintades a mà. La mateixa bossa que dimarts passat. I que l’altre. I que l’altre.

20170224_121914Vaig començar a fixar-me en ella un dimarts qualsevol. La noia llegia les contraportades dels llibres recomanats. Li havia caigut un volum a terra. En ajupir-se a recollir-lo, li n’havia caigut un altre. Atordida per la situació, havia baixat de nou, donant un cop amb la bossa florejada a una pila de llibres per endreçar. L’estrèpit havia estat prou gran perquè diverses ànimes es giressin. La noia havia envermellit. Per això, m’havia acostat a ajudar-la. Disculpa, ho sento. S’entrebancava en les seves paraules. No et preocupis. No és greu. Però ella havia continuat amb la seva lletania de perdons. Després, s’havia escapolit per la porta, enrotllant-se la bufanda fins al nas.

Dimarts següent havia tornat a aparèixer. La mateixa bufanda al coll, la mateixa bossa florejada. Sense llibres caiguts. La mateixa vergonya. Havia llegit diverses contraportades, deambulant gairebé una hora del seu temps, per després marxar de pressa, tapada, camuflada. Sense comprar res.

El dimarts subsegüent la vaig esperar. Intuïa que tornaria. Ho va fer. Aquesta vegada sense apartar la bufanda de la cara. Les mans tremolenques. El cos encongit cap a endins. Es va passejar per la botiga. La mateixa estona. Les mateixes lectures. Sense compres. Sense fixar la mirada en res ni ningú.

És dimarts i l’espero. Prem la bossa florejada com si l’anés a perdre. Com si li haguessin d’arrencar de soca-rel. Algú surt de pressa. Li dóna un cop involuntari. Ella s’espanta. Es tensa. Com un pal. Gairebé es posa a tremolar. Es manté i s’endinsa en el món del paper i de les lletres. Es reclou. Com si allà no poguessin trobar-la. Com si s’amagués. Estic temptat d’apropar-m’hi. Comentar qualsevol cosa que justifiqui una intervenció. No obstant això, em continc. Parlar seria envair aquesta reclusió que transmet. La seva fragilitat. L’observo a distància. La vigilo. La protegeixo. Passats aproximadament uns tres quarts d’hora, se’n va. Sense compres. Capcot, mirada a les rajoles de terra.

Tornarà.
És dimarts i a la seva hora entra. S’aparta una mica la bufanda del coll, sense arribar a treure-se-la. Fa calor a dins. S’embadaleix en una contraportada. La llegeix. Amb deteniment. S’abstreu. M’acosto. La curiositat em corroeix. Puc ajudar-te? Se sobresalta i s’aparta uns pams. Els seus ulls són de cérvol espantat. Nega amb el cap. No, gràcies, murmura a monosíl·labs. M’aparto. Creix el meu interès. Però no vull espantar-la. La deixo marxar.

En sortir, ensopega amb un dels esglaons, la bufanda cau a terra, al coll se li dibuixa un blau lila. Estic a punt de sortir corrent i preguntar-li. Però em retinc. La deixo escapar. I l’espero. Dimarts. Una hora abans ja començo a estar neguitós. Vull abordar-la. Descobrir aquests blaus. El meu cap crema.

Quan ella entra, amb la bufanda fins a les orelles, penso de pressa. Passo pel seu costat carregant unes llibretes. Les hi acosto prou perquè l’espiral s’enganxi a la llana de la seva bufanda, la noia sent una estrebada, la bufanda deixa al descobert aquest coll blau, groc fosc. T’has fet mal. No és res, un cop. Abaixa els ulls, es tapa i s’escapoleix. Ni tan sols em mira. Ni tan sols em reconeix.

La setmana augmenta la meva ansietat i la meva imaginació. Si no fos un cop innocent. I si fuig. I si es refugia allà, perquè no puguin trobar-la. Demano permís per sortir, vora les set, tinc metge, justifico. L’espero. L’observo. Surto. La segueixo. Ella camina de pressa, baixant el carrer Balmes. Agilitzo el pas per a no perdre-la. Sembla que suri. Gira a mà esquerra, estic a punt d’atrapar-la, però es fica en un portal. No m’ha vist. La perdo. Engolida en aquesta portalada. Com la boca d’una balena.

Dimarts i no ve. El rellotge avança. Les agulles donen el seu tic-tac a batzegades. L’espero. Anhelo la seva presència silenciosa. Em poso de mal humor. M’equivoco en els canvis. Atenc a contracor. No ve. Ni aquest dimarts, ni el següent. M’acosto en diverses ocasions a aquell portal però no la veig. No hi veig res. Ni rastre de la bossa florejada, ni de la noia. Començo a dir-me que he d’abandonar aquesta obsessió. Em perverteix. Em tortura i m’obsessiona. No la coneixes, em dic. Potser no li ha passat res. Pot ser la imaginació.

Com un ritual de comiat, m’acosto per última vegada al portal. Una ambulància està aparcada al davant. M’espero. Hi ha alguns transeünts observant quiets. El molt bèstia la va tirar pel balcó, exclama una senyora grossa amb ulleres amples de pasta. No entenc com no ens en vam adonar, exclama l’altra dona que l’acompanya. Semblaven una família, pare i filla. Doncs no ho eren, exclama la dona grossa, a veus, perquè puguin sentir-la. Quin pocavergonya, escup un senyor que s’ha detingut al costat de les dues dones. En aquest moment surt, una llitera, dos homes, la noia, embolicada en mantes platejades. És ella, em dic sentint un vertigen desbocat. El seu rostre ensangonat, els cabells enganxats a les temples. Em poso les mans a la boca, en un gest instintiu. La coneixies? Em pregunta la senyora grassa que s’ha aturat a observar-me. Era la noia dels dimarts… Murmuro sense poder aclarir més, sorprenent-me del nostre temps passat. Ah, exclama la senyora que tot ho sap, els dimarts, els dimarts el molt porc se n’anava a sessió de massatges. Era amiga teva?