fuig

La dona seu en un balancí de vímet. Els peus li pengen com dues llonganisses seques. Les sabatilles peludes estan embrutides per l’ús. Ella no es mou. Podria impulsar-se amb l’esquena o bé moure el cul fins a la punta i empentar-se amb els peus. Però no ho fa. Ja no té esma. Es tapa les cames amb una manta de quadres vermells i verds, però no té fred. Ho fa per a no sentir-la. Per a no sentir-los. Perquè la deixin tranquil·la. Si es destapa, de seguida corren a dir-li que tindrà fred, que no es tregui la manta. Així que la deixa. I calla.

La dona observa per la finestra com passen els vianants. Això l’entreté. Es fixa en una dona que arrossega una criatura plorosa, la segueix amb la mirada, la veu entrar en un forn, sortir amb dues barres de pa i un bastonet per al nen que encara rondina: La perd carrer avall. Després para atenció en un home d’empresa, ben vestit, que escridassa algú des del telèfon mòbil i travessa el carrer sense mirar, gairebé l’atropellen. La dona ha estat a punt de cridar, d’avisar-lo, però no ho ha fet. Contempla les dues noies joves, amb els cabells llargs i brillants, de tan llargs que ella se’n faria una trena. Riuen i xerren mentre una d’elles llepa un caramel. També les perd.

Així passa les hores. Ella, la dona vella. Si calla i deixa la manta sobre les cames, ningú no li diu res. S’ho estima més així. No té ganes de parlar-los, a ells, als fills, a la nora, a la dona que la cuida. Sap que xiuxiuegen en un racó de la sala o bé a la cuina. Ella encara hi sent, però fa veure que no. La mama s’ha apagat des que no hi és el pare. La mare s’acaba. La senyora és ja un ocellet.

Ella no els contradiu. Té massa feina. Ha de copsar les històries que s’aboquen al carrer, perquè cadascun dels vianants que el travessa, és un relat diferent, una vida que s’esmuny, un neguit, una pèrdua, una alegria. I ella ja no vol res de tot plegat. Ara ja no li cal. El silenci l’acompanya i la bressola. En un balancí estàtic que ella no vol moure mai.

Si ell hagués marxat d’una altra manera, potser ara ella s’avindria a sortir a les classes d’estiraments, amb les amigues al teatre, a comprar poms de flors fresques. Però ell va marxar i ho feu sense miraments. En aquell llit de l’habitació fosca, embolicat en llençols de cotó desgastat, la pell com una pelleringa, les mans en urpa, les dents grogues, els pèls grisos pel voraviu del nas. I en aquell estat de decadència encara la darrera daga.

La dona ho té clar. Més li val el silenci rere la finestra i aquell sol que li escalfa les galtes. Els nois fent torns per a visitar-la, la dona que la renta i li cuina, la nora que els mana a tots. I el silenci. A voltes, a les acaballes d’una vida, val més callar.

El pare li va morir a les mans, això va ser massa fort, diu el fill gran a la cuidadora. La vella escolta i calla. Fa un glop de camamilla i cerca un nou personatge per a les seves històries de carrer. Així no pensa. No li reviuen aquells ulls esfereïts, les ungles a punt de clavar-se a la pell encara molsuda. Últim sospir.

Li va endegar mentre ella li refeia el llit i espolsava el coixí. Després de tants anys de menyspreu amagat rere les cortines d’un pis lluminós de l’Eixample. No t’he estimat mai, mala bruixa. I ella féu com si no l’hagués sentit, acostumada ja a tanta indiferència. Em moro, va seguir ell. I no marxaré d’aquest món sense dir-te que sempre la vaig estimar, a ella. La teva germana fou el meu amor, el meu àngel, no com tu, lletja i malcarada. Em vaig casar amb tu per ser a prop seu, perquè ella ja n’estava de casada, mal casada, i així vam poder veure’ns tot sovint. T’he enganyat tota la vida, però això tu ja prou que ho saps. Em va fer fàstic fer-te dos fills, però havia de deixar hereus. Em va fer basarda cada nit, la teva olor al meu costat, la teva pell seca, al costat de la d’ella, tan brillant. No et vull aquí, vull morir amb ella, agafat de la seva mà. Vés-te’n, mala bruixa.

Aleshores, ella, la dona silenciosa, amb el coixí a les mans, amb la vida que li lliscava per les galtes, amb el cor que li bategava a la gola, sense pensament, s’hi va acostar, el coixí, la cara, les mans en urpa, uns minuts, un bellugadís, la quietud i el silenci.

Hi ha un noi que corre carrer avall. Se li ha escapat el gos. El gos se sent lliure i s’esmuny. El noi el crida pel nom. L’angoixa se li perfila al rostre. Té por de perdre’l. Ella ho intueix. Sap que en un mal pas qualsevol cotxe es menjarà la bèstia. Però tot i així no pot evitar murmurar, corre, gos, fuig.

Dekapentavgoustos

La niña deja la escoba apoyada sobre la pared encalada y se seca el sudor que le gotea la frente. Lleva una falda larga que le cubre las piernas hasta el tobillo. Encima, un delantal y arriba una camiseta de algodón de propaganda de alguna marca que desconoce. Trabaja doce horas diarias en silencio. No se queja. Se
limita a hacer sus tareas y a aprovechar los descansos para comer un poco de pan con queso o picotear aceitunas. Sueña imaginando a donde irá cuando ahorre algo de dinero.
Se fija en la pareja de jóvenes que sonríe, mientras se toman un tazón de leche con tostadas. Le gustan. Él anda siempre con su cámara de fotos colgada al cuello. Lo retrata todo, sin tapujos, mientras ella lo regaña de vez en cuando por tanta osadía.

Ayer noche les escuchó, hablando con el casero. El señor barbudo y viejo que regenta la pensión se lo contó todo de corrido. Cada verano lo mismo, llegan unos días antes, pero no nos da para el negocio, se instalan en descampados con sus carros, y esperan el día quince. Cargados con sus hatillos, formando largas colas en los ferrys que también llevan a turistas humildes, no cómo los adinerados que reservan cruceros especiales de lujo. Para el Dekapentavgoustos ya están todos aquí, con sus mejores galas, dispuestos a venerar a la virgen.

El año pasado se lió gorda, les contó. Una chica gitana llevaba un vestido robado, con la alarma pegada a la espalda. Unos jóvenes se rieron de ella y la familia se enfadó. Acabaron a golpes, los gritos y los insultos se oyeron desde la playa. Fue todo muy desagradable. La chica no hacía más que llorar y las mujeres, a su
alrededor, la consolaban. Luego, ella se arrancó la alarma, rasgando el vestido, y se fue corriendo. Estuvieron buscándola toda la tarde y toda la noche. Nadie sabe dónde fue. Desapareció.

Los chicos escucharon con atención. ¿Qué debió ser de ella? Murmura la chica. El hombre negó con la cabeza, quién sabe, se esfumó. Eso contaron, hace años que no voy a la iglesia ese día, es cuanto más trabajo tenemos aquí. La niña lo oyó todo sin querer. Por estar en la cocina recogiendo cacharros y preparando los desayunos de la mañana. Las manos le temblaron y rompió un vaso, le resbaló y se estrelló contra el suelo. Nadie se dio cuenta. Hoy tan solo reza para que el día discurra lo más de prisa posible.

El hostelero le ha dicho si quiere tomarse un rato para ir a la iglesia, pero ella niega rotunda. La pareja la observa de reojo. El chico querría tomarle una foto pero no se atreve a preguntarle. La niña lo nota y baja la mirada cada vez que se lo cruza de frente. La chica, más dulce, no le da pavor. La chica se le acerca un momento, sonríe, ella tiembla. ¿Cómo te llamas? No sabe por qué se lo pregunta y ella no quiere responder. La chica insiste con los ojos. Dime la verdad, insiste con una firmeza cálida. Ella murmura un, Jayah, tan leve que
casi no se oye. A ella no puede mentirle y no sabe por qué.

La chica se aleja, se acerca al hostelero y le susurra algo al oído. El hombre la mira incrédulo, niega, no lo sé, no lo recuerdo, mi mujer lo sabrá, espere que le pregunte, da un alarido. La mujer responde, se llamaba Jayah. El hombre sigue con su trabajo, la chica sonríe, mira a la niña Jayah y le guiña el ojo.

Per què sóc “tonto”?

Mama, per què sóc tonto?

Li demana de tant en tant, només quan li és feixuga una tasca. Ara, però, ella ja sap què respondre. Abans no en sabia, quan li van dir que el seu fill tenia dificultats. No recorda quines paraules van emprar, però el missatge final fou indubtable. Té alguna discapacitat? Havia demanat ella, provant d’entendre el que la doctora li volia transmetre.

Perquè ella no havia percebut res d’estrany, tot i que era el primer fill i no tenia d’altres referents. Potser sí, potser una mica de lentitud a l’hora de dur a terme algunes tasques, potser aquell estat que sovintejava del nano a la lluna, com si no fos del tot en aquest món. Ella pensava que tenia un món interior molt gran i que, per això, de tant en tant, s’hi perdia. Des de fora, no calia destorbar-lo.

Primer havia estat la mestra, el noi no segueix com la resta. I ella, descreguda, havia insistit, paciència, ja es posarà al dia. És immadur. Ella el veia millorar, esforçar-se, fer avenços. No entenia el perquè d’aquells comentaris, que no segueix, que li costa massa, que no avança. Oh, i tant que avançava, prou que ho veia ella, que tot just havia aconseguit ja enfilar un parell de sons seguits i la lectura despuntava davant seu.

S’hi va resistir. La mestra es contingué. En vingueren d’altres. Els mateixos comentaris. Aquestes s’han passat els informes i totes repeteixen el mateix. Ella vivia feliç, el nino creixia alegre. No hi havia perquè fer-s’hi mala sang.

Fou una tarda qualsevol, quan ella li digué, au, va, escull un conte que farem la lectura, quan el nano segué al seu costat, posant el cap arraulit a la seva aixella, que exclamà, mama, per què jo sóc tonto? I ella, desconcertada, enrogida, sorpresa, dolguda, només atansà a dir, d’on ho has tret això? Fou quan ell li expressà, amb veueta fina, que a l’escola li ho deien, que ell s’adonava que anava més a poc a poc que la resta, que la distància amb els altres companys creixia, s’agegantava. Eren tan lluny que mai no podia atrapar-los. Ella, ferida, havia cercat paraules maldestres que neguessin aquella evidència. El noi havia romàs en silenci.

Aquella nit no havia dormit. Presa per l’angoixa d’un fill que no era com la resta. He negat l’evidència, es fustigà al llarg de les hores d’insomni. He rebutjat el que la resta veuen i proven de dir-me. Inclús ell, fill meu, ha estat més sagaç que jo, es martellejà. L’endemà, però, amb les bosses liles dessota els ulls, demanà hora a la doctora.

Ara ja fa temps que se sent arraulida en uns braços càlids. Els d’aquells que per un motiu o altre, tenen fills diferents. No és l’única. I això li ha tret un pes del damunt. Fins i tot sap anar a l’escola i avançar-se a la mestra. Ara en sap més que elles.

I tanmateix, de tant en tant, encara li ho diu:

Mamà, per què sóc tonto?

Però, ara, ja en sap la resposta. No ho ets fill meu. Ningú no ho és. I s’enfila en destacar el munt de virtuts que té el seu nano, les coses que fa bé, les que fa millor i, sobretot, el seu esforç. Aquesta és una virtut que l’empara. El seu fill no és ruc. Ni tan sols és diferent. I aquest és el missatge que s’entesta a transmetre. El seu fill és com tants d’altres. Senzillament, únic.

Barceloneta

Les rodetes d’una maleta de cabina vermella repiquen sobre les llambordes irregulars d’un carrer antic. Una dona observa des del balcó, amb la persiana verda enrotllada amunt i deixant que el sol s’esmunyi endins. Dues noies rosses, de cabells llisos i gairebé blancs, amb pantalons curts i samarretes de tirants, malgrat ser a mitjans de març, es fan fotografies amb el telèfon mòbil, amb la platja de fons. Un home arrugat, amb boina i arrossegant els peus, s’endinsa en una bodega enganxifosa i amb olor de fregit, demana un cigaló. Una noia camina segura, alçant un paraigua, per indicar a un grup d’asiàtics amb gorra i ulleres, que es desviïn de camí. Un noi travessa en bicicleta el passeig. Una senyora arrossega un carret de la compra d’on li sobresurten un manat de bledes, camina guerxa, té les cames inflades, no duu mitges i les sabates se li deformen pels galindons. Una dona que crida, una altra que li respon, des del balcó de la finca veïna, mentre estén la bugada i la fan petar. Un home alça la persiana d’un local atrotinat i es posa la mà a la ronyonada, com si el gest d’alçar la porta cada dia, li pesés a la gepa. Un noi passa el pas de vianants sense mirar, mentre parla en rus per telèfon i un repartidor de begudes l’escridassa a punt, tot just, d’atropellar-lo. Una estudiant de belles arts fa esbossos d’una futura pintura, asseguda a la sorra, d’esquena al mar. Un grup de nois balla capoeira amb la música que escup un altaveu estrident que fa remugar els que hi són a prop. Una escala embrutida rere una porta que mal tanca. Anuncis de pisos reformats i moblats, anuncis d’estudiants, anuncis, anuncis. Un carrer estret que s’endinsa a la gola. Olor de salnitre. Sol. Veus. Ombra. Barceloneta.

jayah

El sol cae a plomo sobre las paredes bancas de la iglesia. Las baldosas relucen tras haber sido abrillantadas para la ocasión. Las alfombras rojas trazan el recorrido que cruza los jardines desde la verja principal, subiendo la escalinata, hasta el interior del templo. Multitud de peregrinos se amontonan en el interior para ver la imagen de la virgen milagrosa.

Jayah espera fuera. Observa tras los barrotes de hierro. Llevan tres días acampados. El carro, los hatillos, las ropas para la ocasión. Su madre le grita desde lejos. Jayah, deja ya de curiosear y ven a vestirte que tenemos que entrar. Su padre fuma sentado en una banqueta de madera. Las primas se prueban vestidos, de color rosa, blanco, lila, con bordados de perlas menudas, con puntillas, de raso chillón, telas enguatadas. Jayah contempla el vestido que le ha preparado su madre. Ahora ya eres mayor le espeta, tienes que vestirte de mujer. Jayah siente vergüenza. Desde que le vino el primer período que todo ha cambiado. Cómo la tratan, cómo la visten, lo que esperan de ella. Quiere volver a ser niña y gozar de libertad, correr con los chicos y una lata oxidada en la calle, sentarse en el regazo del abuelo, jugar a la rayuela con las demás niñas. Sin embargo, ahora debe alejarse de los chicos, ayudar a su madre con las labores, no alejarse a solas con nadie.

El vestido yace sobre un almohadón. Es rosa. Rosa palo. Lleva unos encajes muy finos alrededor del bajo y también en la cintura. Su prima Sounya entra ya arreglada. Lleva un vestido azul turquesa de raso y se ha maquillado exageradamente. Da dos vueltas ante Jayah y sonríe. ¿No es precioso? Jayah asiente. Anda, vístete ya que nos vamos, le espeta su madre.

Jayah se pone el vestido rosa. Le va algo apretado del pecho. Anda, mira que tetas se le han puesto a la niña, grita la madre a la cuñada. Jayah enrojece. Sounya se ríe a carcajadas. Los hombres cargan las ropas en el carro, anudan los hatillos, las mujeres recogen los cacharros. Llevan dos días acampados para no perderse la gran fiesta. Quince de agosto. El día de la virgen. Jayah lleva semanas con los preparativos, los nervios, la familia cargada en la cola del ferry que los llevaba a la isla. Cada verano la misma ruta. Andar, cargar, hacer cola, navegar, acampar. Llegan a Tinos sobre el día 13, esperan, se preparan, repasan las oraciones, se visten, se maquillan, celebran, recogen y se vuelven.

Jayah está vestida. Le aprietan las costuras y no se siente cómoda. Sounya la maquilla; no se gusta. Todas se afanan orgullosas y coquetas menos ella. Ascienden la calle que lleva a la iglesia de Panagia. Madre, me molesta el vestido en la espalda, se queja Jayah. Nada, hija, cállate y anda.

En cuanto llegan a la puerta los hombres se alejan, las mujeres se amontonan, se arrodillan sobre la alfombra roja. Primero las mayores, luego las jóvenes. A cuatro patas, recorren la alfombra roja que lleva al interior de la iglesia. Peregrinaje. Lanzan oraciones al viento.

Jayah las sigue, imitándolas. No entiende el porqué de ese acto, le duelen las rodillas y avanza incómoda. Ni se le ocurre objetar. Los turistas y otros paseantes los observan. Un grupo de jóvenes la mira con sorna. Se ríen a carcajadas mientras la señalan. Jayah enrojece. Mirad a otra parte, espeta en sus adentros, aunque no osa verbalizarlo en voz alta. Se limita a repetir las oraciones como un mantra. Un chico desvergonzado la señala y la increpa. Habla un griego de acento cerrado pero que ella todavía comprende. ¡Tanto rezar gitana y eres una ladrona! Jayah no comprende. Ella no es una ladrona. El sudor le cae a goterones por la frente, el vestido le pica, los hombros se le tensan. Percibe algo que le molesta. Se rasca la espalda, hay algo en el vestido. Sounya, por favor, ¿qué tengo aquí que no puedo más? ¿Por qué se ríen de mí? Porque llevas la alarma del vestido, aclara Sounya, es robado, pero tú ni caso. A Jayah le resbalan las lágrimas sudadas.

visible

El tramvia arrenca i ella cau enrere. La pujada és forta, les llambordes costerudes i el turonet s’alça imponent. S’agafa a la barana de fusta amb una mà mentre amb l’altra s’arrapa a la bossa que duu penjada a l’espatlla, com si la bossa pogués evitar-li el desequilibri. Respira profundament i observa per la finestreta. Els edificis presenten una pàtina de decadència que la té embolcallada. Tota la ciutat respira aquest aire, com si s’hagués aturat al segle passat i el temps només es dediqués a erosionar-la i embrutir-la. Inclús els fados que va escoltar la nit anterior, embadalida davant aquella veu, mentre bevia una copa de vi, li semblen vehicles que la transporten a un altre temps. És aquest ambient melancòlic el que la fa desplaçar com si surés en l’aire. Definitivament, Lisboa l’ha captivada.

Quan baixa del tramvia i abans d’entrar a la sala d’actes, s’atura uns instants a observar la ciutat, les teulades roges, el gris, el blau del mar que brilla pel reflex del sol. Després, un cop dins de l’edifici, connecta el seu telèfon, aprofitant la xarxa-wifi, descarrega els missatges, els d’ell que li diu que la troba a faltar, els de la sogra que li fa un resum del dia, la nena no s’ha acabat l’esmorzar, el petit no es desfà dels mocs, el mitjà ha matinat i no hi ha hagut manera de fer-lo tornar a dormir. Obre un parell de fotografies, són els nens que somriuen i la saluden amb la mà en una i ell que la petoneja en l’altra.

Somriu. Pensava que estaria més enyorada i tanmateix, amb els informes puntuals de l’àvia ja en té prou. A les fotografies li semblen llunyans i, a l’hora, pròxims. No pot evitar recordar com avui ha pogut estar-se deu minuts a la dutxa, sota un raig d’aigua calenta, com ha esmorzat lentament fullejant un diari portuguès, com ha dormit de profunda i tota la nit d’una tirada. I el que més l’ha copsada, aquell missatge d’ell, aquell et trobo a faltar, perquè només la seva absència pot donar constància de la seva presència.

Avui, amb el temps per davant, ha pogut raspallar-se bé els cabells nets i brillants, s’ha maquillat una mica els ulls per amagar-ne les bosses, s’ha vestit elegant i s’ha encastat un somriure, que li ha sortit de dins, al contrari que el neguit que la va abraçar quan a la feina li van dir que havia de marxar quatre dies. Sí o sí. No hi ha alternativa. Després de sucumbir al pànic, havia aconseguit quadrar agendes i calendaris, cangurs i intendències.

Ara, a punt d’entrar en aquella sala gran a escoltar una de les múltiples conferències del dia, després de desconnectar el telèfon de nou i desar-lo a la bossa, s’ha aturat, a l’entrada, davant els vidres. Amb gran satisfacció ha comprovat que el vidre, aquesta vegada sí, li ha retornat la imatge. La seva imatge. I ha esdevingut visible.

transparent

Quan surt de casa, empenyent el cotxet amb una mà, mentre amb l’altra agafa fort el fill mitjà i fa un crit per avisar la gran que s’aturi abans d’obrir la porta del vestíbul, s’adona que duu el jersei tacat, una llàntia grossa i rodona, tot just a l’escot. La toca amb el dit i confirma que és humida. El cafè, pensa, mentre recorda com l’ha engolit d’una glopada, quan confirmava l’hora al rellotge i recollia els tassons de cereals ja buits. Es desfà una volta del mocador que duu al coll per tapar la taca i segueix endavant esbufegant.

L’autobús triga més de l’habitual, s’impacienta, farà tard a la feina i avui té classe, cinquanta alumnes que l’esperen. Mentre agafa les tres criatures perquè no caiguin d’una frenada, va rumiant el llistat de coses que ha de fer, la compra al supermercat de la cantonada, ajudar la gran amb el treball sobre els animals, demanar hora al pediatre per la vacuna del petit, llegir amb el mitjà que sembla que la lectura li costa, avisar la sogra perquè demà li faci de cangur una estona que té hora al metge, posar rentadores avui que ja ha sortit el sol, tenyir-se a la nit quan tots dormen, deixar el dinar fet, comprar el regal d’aniversari per la festa de divendres.

A la tarda, quan els ha recollit a tots tres, mentre un crida perquè no vol anar de la mà, l’altre regalima mocs i la nena rondina perquè no aconsegueix l’atenció completa de la mare, ella s’adona que la taca al jersei s’ha fet gran, que fa estona que no se la tapa amb el mocador, perquè del neguit ha agafat calor i li sua el clatell.  I es fixa en la seva imatge reflectida en un aparador, observa com porta la cua torta, com les bosses de sota els ulls se li han fet grans, com li pengen les espatlles encorbades, com se li ensoten les arrugues del front. S’abalteix uns instants en aquesta imatge, quan tot d’una fa un crit perquè la nena no travessi sola el carrer, el petit s’espanta i esclata en plors i l’altre estira la bossa de la compra, mentre ella veu com les mandarines rodolen per la vorera i un cotxe n’aixafa un parell. Aleshores s’ajup i li salten les llàgrimes, però ningú no s’atura a ajudar-la, perquè potser no la veuen, i es demana si és que amb el darrer aniversari va esdevenir transparent, perquè ell tampoc se la mira, ni la busca a les nits sota els llençols, ni li diu que té un cul bonic, ni la petoneja de matinada.

Mentre s’excusa davant una filla que l’observa insistent i li demana, per què plores?, per les mandarines? I ella fa que sí amb el cap i s’eixuga amb el mocador del coll i veu la taca al jersei i encara plora amb més ganes i el petit té els mocs que li arriben al llavi i l’altre ja ha travessat el carrer sense avisar i sense mirar, s’aixeca i es busca de nou al vidre de l’aparador i amb horror constata que la seva imatge ja no hi és.